Dones directives, d’Anna Millan Iglesias

 

Etimològicament la paraula dona està associada amb el terme llatí ‘mulier’, relacionat en alguns textos amb l’adjectiu ‘molis’, de significat tou o aigualit. La mateixa arrel la trobem usada en paraules com molsut o mol·lusc, fent front de nou a la perpètua concepció de la dona com el sexe dèbil – tou – enfront de la fortalesa de l’home. A priori doncs l’etimologia – la història del llenguatge – no havia previst (o això sembla) el terme dones directives, ja que la capacitat de dirigir no s’ha relacionat mai amb aquests significats.

 

Per sort, la història és una ciència canviant, i ara podem fer front al debat de les dones directives; Què vivim, com ens sentim, o quines dificultats ens trobem en el camí. Però no podem evitar fer-nos un cop rere altre la mateixa pregunta ¿Ha canviat, realment, la història?

 

En alguns dels sectors empresarials als quals dirigim la nostra mirada se’ns diu que el debat de la igualtat entre dones i homes està superat, es parla de quotes paritàries, i de trencar el famós sostre de vidre. Per gran part de la societat el fet que nosaltres – dones – estiguem dirigint, que formem part de taules directives, ja suposa un indicador per omplir les dades de quotes i assumir que ja hem assolit la paritat justa en una societat moderna.

 

¿Però quina realitat ens trobem les dones en el dia a dia de la vida directiva, més enllà de càrrec i posició?

 

Si arribes a la direcció, molt jove, és molt possible que sentis gent que es referirà a tu com ‘la nena’, et preguntaran pels estudis, l’experiència i si algú de la teva família treballa a l’empresa. Un cop superada aquesta etapa, si ets directiva i vols ser mare, et pots trobar en un cercle pervers d’aprenentatge i esgotament. Suposo també que algun dia sentiré que sóc massa gran. Bé, per ser conseqüent amb el pes que l’edat té en les dones que dirigim.

 

La meva visió ha estat sempre pràctica i racional: què deixo de fer? O com arribar a fer una mica de tot? Principalment de forma ben organitzada per gaudir de la meva vida personal i professional.

 

I sí, he hagut de renunciar a moltes estones privades i a temps familiar. He passat molts anys sense poder anar als mercats perquè el meu horari era incompatible, fent compra – irresponsable – als únics espais oberts després de les llargues jornades laborals, en antiquats models presencials que ens penalitzaven i he hagut de renunciar també a altres coses no tan petites per mi. Les petites grans afectacions de la nostra vida com a dona directiva.

 

El pitjor però, el que més em preocupa, és el futur de les dones directives que vindran. És la necessitat d’haver-nos de guanyar cada dia el nostre lloc de feina, de respondre incansablement la pregunta de per què ets allà. I és que els homes no han de fer front a aquesta demanda constant. No, ells hi són, i potser un dia marxen, o se’ls fa fora, però durant el període que hi són no se’ls qüestiona.

 

Les dones directives però, a més de fer front a les benvingudes responsabilitats que ens requereix el càrrec, encara hem de fer múltiples petites eleccions: Vestit? Americana? To de veu? Duresa en la mirada? Tenyir-nos? Manicura? Massa cultura general? Sopars o dinars d’empresa? I encara se’ns diu que som massa fredes, o massa impulsives, que prenem les decisions segons les nostres amistats, que ens comparem amb els homes…

 

I seguim esperant el moment en què els únics requisits de cada càrrec a què fem front siguin les competències individuals, la professionalitat, i mai, mai més, ho sigui el gènere de cada una de nosaltres.

 

Per sort mai perdo el sentit de l’humor. La pediatra de la meva filla sap que quan hi vaig és important, que no pas greu. La meva filla té grans homes que també cuiden d’ella. I la vida a poc a poc s’ha omplert de sortides i festes de pares i mares de l’escola a les que no he anat. He hagut de prioritzar, i sospito que més d’un m’ha jutjat de mala mare al llarg d’aquests anys… A ells, en canvi, se’ls admira.

 

Ens queda molt camí per recórrer, però estic segura que es pot ser dona directiva… i mare, i amiga, i parella i veïna, lectora i cuinera… I molt més. Però ens cal seguir avançant en nous models de lideratge, de conciliació i de normalitzar i consolidar la direcció femenina.

 

Barcelona, 8 de març de 2020. Anna Millan Iglesias, Directora General d’INCOOP.

0
X